Vaig tornant de treballar de Barcelona. El meu company, els podcasts i jo. Barcelona ha estat molt present al meu treball en les últimes setmanes. Tant que tornar sembla la fi d’un estiu o quasi l’inici d’una etapa nova. Al meu cap han quedat moltes coses gravades. Moltes ben gravades. Unes pel  seu contingut emocional i altres per la seua intesitat.

Com a experiència personal ha sigut enriquidora. No per la diversió sols, però no tot a la vida és diversió i rises, no?. He trobat moltes coses que no tinc prop normalment o que feia molt que no veia. He vist coses tristes i altres realment magnífiques.

El que m’ha fet escriure ha sigut la única cosa que m’ha espantat realment i que encara ara em fa plorar. Però millor començaré pel que he vist bo i també m’ha enxisat:

He vist persones grans, iaios i iaies plorar d’emoció. He vist un sentiment de poble com no he vist mai, sí, mai. He fet cerveseta amb gent sense importar res més que estar junts. He vist solidaritat màxima. He vist estimar una llengua i una cultura amb una força descomunal. He palpat el respecte amb les mans. I he quedat admirat per moltes aquestes coses i moltes més. 

Però, i ara ve el que em preocupa realment, he vist odi. I això sí que fa una por tremenda. He vist odi en cares, en mirades, i també l’he palpat. Massa i tot. He vist odi sense arguments fins i tot arribant a la violència. He tingut por de gent, no d’animals ferotges, por de persones!!! Com a pare he arribat a pensar moltes coses, que la meua filla ha de créixer ací. 

I ara ve la trista realitat. Cadascú dels que esteu llegint açò teniu una opinió. I segurament també cregueu que sabeu quina és la meua postura política. Eixa és la pena, que jo no he parlat de política en cap moment. Tal volta perquè ho escrit en Valencià, perquè sabeu que pare un poc roig… pel que siga, si heu pensat que estava parlant de política esteu ja, malauradament , perduts. Perquè el que jo he dit ací val igual per a qualsevol poble i per qualsevol cultura a la que u estima.

  

Anuncios